El 9 d’octubre de 1338, primer Centenari de la conquesta de València, el Consell de la Ciutat va disposar fer una processó de commemoració. Van participar tots els estaments de la ciutat, amb l’estendard reial. A partir d’aquell any, es va anar celebrant anualment la processó, destacant el seu caràcter religiós i municipalista, propi de les celebracions civils medievals.
A partir del Decret de Nova Planta, de 1707, les celebracions anuals es van suspendre, i no va ser fins el 1738, per al cinquè Centenari, que es van tornar a celebrar. La festa va anar perdent identitat, fins que en 1891 va recuperar el caràcter polític, quan Lo Rat Penat, en plena Renaixença, va començar a fer un homenatge a l’estàtua de Jaume I, que s’acabava d’erigir.
Amb la Dictadura de Primo de Rivera, la celebració va quedar molt apagada. Va ser amb la II República , i concretament l’any 1932, que recobrà el seu caràcter polític, amb una demanda unànime de l’Estatut d’Autonomia. El 1935 Nicolau Primitiu va proposar per primera vegada el 9 d’octubre, com a Dia Nacional de la Pàtria Valenciana , commemorant-se amb una gran manifestació.
Durant el franquisme, la celebració va passar a tindre unes connotacions religioses, desprovistes de l’esperit valencianista, encara que alguns grups en la clandestinitat, actuaven pel seu compte en la reivindicació de les llibertats del nostre Poble.
Va ser amb la Transició , i concretament el 9 d’octubre de 1977, que el Plenari de parlamentaris va convocar a València una gran manifestació (més de 600000 persones) amb el lema “Ara volem l’Estatut”. I una multitud de valencians i valencianes omplien de festa la ciutat de València, des de la plaça de sant Agustí a la plaça d’Amèrica, a favor de l’Estatut. Els crits de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” van fer que el Poble Valencià tornara a iniciar el camí cap al seu retrobament, cap a la seua vertebració nacional..........
Jordi Bort.
ASSUMIRÀS
Escúchalo
ASSUMIRÀS la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: | seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. |
0 comentarios:
Publicar un comentario